IMG_0091Fotografia: Joan Mascaró

Dossier Vampyr

 

Snowman lost his head "Música a l'ombra".
Banda Sonora en directe de "Vampyr" de Carl T.Dreyer.
Veure dossier



Botiga / Bandcamp / Spotify / Google play / iTunes

La història i la vida de Snowman Lost His Head (SLHH) roman oculta i, com el monstre del llac, en quietud sota l’aigua. Qui fa rodolar el cap d’aquest Snowman és el músic i pintor menorquí Alan Florit (Ciutadella de Menorca, 1979). A partir de 1997, amb les primeres provatures electròniques en solitari, i després de ser el bateria del grup de rock instrumental Sinevara, el músic va decidir acolorir els hiverns de l’illa amb les sonoritats que brollaven del seu cap.

La seva nova identitat va plasmar-se en múltiples àlbums d’electrònica i ambient experimentals, alguns editats en format digital per netlabels internacionals de notable prestigi com ara Webbed Hand Records, que publicà els seus dos treballs més destacats, Monster (2007) i L’equilibrista sense equilibri (2011). Alan defineix les seves peces com a “música de dormitori” i és des d’aquest refugi artístic i d’experimentació -a recer de la tramuntana- que ens arriba aquest nou treball, rodó i exquisit, titulat Mei (Velomar Records, 2015), el primer treball de SLHH en format físic. Conscients de tenir entre mans una obra especial, Velomar Records ha apostat per una edició cuidada i artesanal. Sota la forma d’un digipack fabricat a mà i amb un gravat de l’artista Carles Moll dissenyat per a l’ocasió, el segell menorquí treu a la llum una edició limitada i numerada de 215 unitats.

Si escoltem la música d’Alan Florit com qui mira la mar des d’un penya-segat correm el perill de quedar-nos amb la imatge plana de la superfície. Per escoltar Mei hem de llençar-nos al buit, agafar alè i nedar fins a les profunditats. Allà baix, en silenci, ens trobarem enmig d’un món colorista, trepidant i fantàstic. Els ambients que trobem a Mei es presenten com a múltiples veus (amigues i enemigues) que ens parlen (a crits o amb murmuris) de nosaltres mateixos. Aquí és on el poder abstracte i subtil de la música ens convida a la introspecció i a imaginar, immersos en el paisatge sonor que ens absorbeix, les escenes d’una pel·lícula invisible. En aquest sentit, l’obra de SLHH conté ressonàncies a artistes coetanis de l’electrònica experimental com Murcof, l’ambient bucòlic d’Eluvium, les músiques post-clàssiques de Goldmund o el compositor Arvo Pärt.

Mei comença amb “Avui és un bon dia per ser astronauta”, l’enlairament d’una nau que ens convida a complir el somni de qualsevol infant. Després de la primera travessia sideral i de fonda densitat sonora, aterrem a la terra ferma de “Mirant la finestra des del cotxe” amb un piano dens, somort, i alhora delicat i fràgil, que ja apareixia en treballs anteriors de SLHH, però aquí amb un pas més segur i des-acomplexat. A partir d’aquest moment, el disc s’eixampla amb el tema més llarg i progressiu (“El camp de portes obertes”) i s’articula com un viatge interestel·lar en el qual la nau s’atura a descansar en alguns planetes. Trobem una cadència perfecta entre l’ambientació misteriosa de peces com ara “Has vist que gran és el cel del vespre?”, carregada amb sintetitzadors, capes de distorsió (“L’home que llaurava la lluna”), drones i esquitxos electrònics, al costat de les peces minimalistes amb piano de regust llarg (“Les herbes del camí”), acords harmònics i melodies senzilles que caminen amb el pas elegant de les tortugues, com a la deliciosa “Berenar a la casa senyorial”. La nau ens transporta per galàxies psicodèliques a velocitats cibernètiques, per llavors aterrar i ballar a gravetat zero, al ritme d’una preciosa i enigmàtica dansa lunar. SLHH ens ofereix la mirada d’un extraterrestre que viu entre nosaltres.

Els ambients de SLHH també ens traslladen, com en un somni plàcid que no s’acaba, dins un cinema. Gran part de les seves atmosferes s’han inspirat en pel·lícules d’allò més diverses, des de l’obra d’Andrei Tarkovsky a joies de l’animació japonesa i Europa de l’est. En aquest sentit, la seva naturalesa cinematogràfica ha propiciat que la música de SLHH composés la banda sonora d’algunes peces dels cineastes menorquins Joan Al·lès i Macià Florit.

Dins la trajectòria de SLHH, Mei es pot considerar la culminació artística d’una recerca sonora intimista iniciada amb Monster (2007) i aprofundida en els seus dos treballs posteriors, que aquí troba el seu registre més madur i essencial. Ens trobem, doncs, davant d’una de les propostes més personals en l’àmbit de la música illenca, reservada només per a valents exploradors de territoris desconeguts. www.snowmanlosthishead.com

Mei (2015)
Descàrrega Text promocional català / castellàenglish
Descàrrega Fotos promocionals (Joan Mascaró)
Descàrrega Portada disc (Gravat de Carles Moll)

Management:
Quim Torres
686 900 216
velomar@velomarrecords.com